Tinc,
com tanta gent, un gat .
Es
gros i és gras,
exercici
no en fa pas
i
menja cada dia
pinso
de categoria.
Jeu al
sol quan en fa,
si pot
ser, sobre el sofà.
I a
l’hivern tot s’estarrufa
torrant-se
davant l’estufa.
L’instint
caçador, però, no l’abandona.
“Enemic
a l’horitzó!”. S’hi abraona:
sigui
“vileda” o no,
ataca
el pal amb passió.
És un
gat molt sorprenent
i
m’escolta somrient
quan
enraono tota sola
a
l’arribar de l’escola.
De
tant escoltar-me a mi
I de
mirar TV3,
Una
cosa us he de dir:
parla
i xerra
com si res.
I
sovint no se n’està
de
donar-me algun consell,
de
vegades tot provant
de
mossegar-me els turmells.
Ahir
mateix que m’engega:
-“No
et miris més el melic
que no
ets tan important.
Calla,
treballa i avant”
Després
d’aquesta sentència,
reconec
la veritat :
com
aquest gat no n’hi ha cap
El gat, de Mercè Capacés
tècnica: digital
il·lustracions per un treball de classe
.jpg)
.jpg)
